Conversacions fent un cafè (Edimburg)

 

 

-         Estava mirant The Guardian i he vist aquesta noticia, mira.

-         Què diu?

-         En Ronnie Biggs surt de la presó.

-         Qui és en Ronnie Biggs?

-         És l’home que va planejar “el gran robatori del tren”, als anys 60 ell i els seus socis varen assetjar un tren i se’n varen emportar un dineral, crec que fins aquell moment havia estat el robatori més gran del Regne Unit.

-         I el varen agafar?

-         Si, però es va escapar, segons conten aquí es va fer la cirurgia plàstica per que no el reconeguessin. Va viatjar per França, Austràlia i al final va acabar establint-se amb la seva fortuna robada a Brasil.

-         Vaja vida…

-         Però llavors va cometre un error: va voler tornar al seu poblet d’Anglaterra per fer una pinta abans de morir. Així que va agafar un avió i tan prest com va arribar a territori anglès el varen empresonar un altre cop. Ara, després d’uns anys, l’alliberen per problemes de salut i per la seva avançada edat.

-         O sigui que s’ha salvat per vell.

-         Sí, lo més curiós saps què és?

-         Què?

-         Que aquí la gent el té com un heroi, com un home pobre que es va enfrontar amb el sistema, se la va jugar i va guanyar, no el consideren un delinqüent, més aviat el tenen com un tio espavilat amb sort.

-         Va fer el que tothom somia fer i va sortir ben parat. Un exemple a seguir.

-         Sí…

-         També és curiós que tornés només per una pinta.

-         Sí, després d’haver passat tant d’anys sense perill a Brasil va llençar-ho tot a la merda per tornar a beure una pinta, una pinta del pub del seu poble!

-         Les arrels estiren molt… En el seu cas el seu pub de tota la vida, segur que cap de totes les cerveses que va provar pel món no tenia el mateix gust que la del pub de davall casa seva.

-         Clar, per això va tornar, per recuperar el gust de la seva joventut, de casa seva, la seva identitat.

-         A més aquí els pubs són sagrats.

-         I tant.

Cebes tendres: una experiència inolvidable

Quan es va de calçotada (a menjar calçots, òbviament) per primera vegada, i, sense saber res més, et duus una sorpresa. Una calçotada no consisteix en menjar només cebes tendres sinó que també hi venen inclosos els aperitius, els entrants, la sopa, la carn (botifarres i demés embotits típics de la terra), el vi, el cava i l’aigua.

No és estrany si, al cap de dos hores de menjar, sofreixes de sobte una calor i una son insuportables; estàs fent la digestió, enhorabona. Per a fer front a la sobredosi alimentaria es recomanable sortir a passejar a estirar les cames.

Miami Platja, el Tarragonès, 2009

Winter Kiss

Oslo, 2009

Conversacions fent un cafè (Barcelona)

- 1. ¿Bueno qué Lluís? Què em comptes Lluís?       …Miralo, se está partiendo tío!

- 2. Está haciendo una prueba… Es un Gran Hermano. Está haciendo una prueba sociológica: a ver como reaccionamos a sus miradas de colgao’ total.

- 3. …

- 1. Que pasa tío?

- 3. hahaha

- 1. Me empiezo a enparanoiar y parece que todo el mundo me mire.

- 3. …

- 2. …

- 1. Aquí me voy a traer un día al Pablito. El Pablito no conoce este sitio. El Ruben sí. A éste si…

- 2. ¡Hace de Bernat, hace de Bernat! Lo he pillao’! Hace de Bernat…

- 3. hahaha

- 1. Un día vine aquí y estaba con mi colega y la novia. Y va y viene un pavo de ventialgo de años con los padres de cincuenta y algo. Coge la mochila y hace con un bolsón ‘pum!’. Un bolsón de maría. Se lía el porro y se pone a fumar delante de los padres… Como un campeón!

Les dones que no coneixem són vides que no hem viscut

En la ciudad de Sylvia és una pel·lícula de José Luis Guerín que tracta de ciutats i dones. El protagonista viatja a la bellíssima ciutat francesa d’Estrasburg per retrobar-se amb el record d’una noia de la que es va enamorar, mentrestant  passa els dies contemplant les diferents dones que troba, imagina les seves vides mentre les dibuixa en un bloc. Es pot dir que la pel·lícula és una successió de gestos i mirades de les dones, contemplació a dos nivells: les dones i la ciutat d’Estrasburg, sense la qual el film no seria lo mateix. El seu to documental xoca expressament amb les imatges tant estilitzades de la ciutat, creant un ambient realista però alhora oníric. Guerín aconsegueix crear dos mapes: de la bellesa femenina a partir dels rostres i gestos de dones desconegudes i de la topografia de la clàssica i blanca Estrasburg.

Una pel·lícula molt recomanable.

http://www.youtube.com/watch?v=rO-jgVEnsAE

Madrid, 2009

La melodia literaria de la vida

Gracies a la Xarxa de Biblioteques de Catalunya i al seu arxiu online pots cercar llibres, pel·lícules, revistes… i demés documents via Internet i localitzar amb facilitat on està el que a tu t’interessa. Doncs així, utilitzant aquesta eina creada per la mancomunitat, és com vaig trobar un llibre sobre la censura; Del Lápiz rojo al Lápiz libre, de Gonzalo Santonja, a la Biblioteca de Sitges.

Per amenitzar el viatge vaig agafar un llibre, El Violí d’Auschwitz, que m’havia de llegir per a una assignatura. És un llibre breu, d’unes 127 pàgines. Maria Àngels Anglada, l’autora de la novel·la, relata les condicions de vida infrahumanes a un centre de concentració, un tema força explotat però, amb un element interessant; el relat es distribueix al voltant d’un nexe sonor que fa evolucionar el text i t’hi situa.

Arribo a l’estació de destí i em dirigeixo cap a la Biblioteca.

- Perdona, la Biblioteca?

- Agafa el Carrer Major, a l’esquerra, i al final, devora l’ajuntament, la trobaràs.

- Gràcies!

M’entreguen el llibre i em disposo cap a la platja a llegir la novel·la d’Anglada. Allà, un dic amaga un petit port esportiu. Decideixo seure’m-hi mirant cap a l’església i la badia.

“Ritme aquàtic”  Sitges.  07/04/09  20:30h

A vegades per avançar cal retrocedir i això és el que ha de fer el protagonista de la historia: recordar el passat i acceptar la seva duresa per a anar en vant. El llibre comença amb un ambient trist i terrorífic emmarcat per un fil musical de l’autor polac Krzysztof Penderecki. És així com l’autora ens endintre dins l’horror. La justificació? Una interpretació dels alumnes de l’Escola Superior de Música a la que el protagonista de la novel·la ha d’assistir.

La narració ens porta poc a poc per la vida al centre de concentració. El treball d’un luthier, la creació d’un violí per a un Kapo, és la construcció del record, la construcció minuciosa i detallada de la música de la memòria i la acceptació del passat (com a Gran Torino) per a caminar en davant.

Anglada estableix l’evolució de l’horror a la realitat – acceptant els fantasmes del passat -, com he dit abans, amb un canvi musical força significatiu. Cap al final, la confrontació del protagonista amb la peça musical La Follia és el moment en que s’enfronta el passat amb el present. Així aconsegueix la estabilitat de la memòria establint un vincle simbòlic amb el seu amic, el luthier.

“No, no era veritat, oi, Daniel, que la música amanyagués les feres, però tot era cançó, al capdavall.” El Violí d’Auschwitz – Maria Àngels Anglada

Les parets del temps

Sempre he pensat que les parets amb cartells ens ensenyen el pas del temps. En aquestes parets els cartells es van aferrant uns damunt dels altres,  darrera dels cartells principals normalment pots veure una mica dels cartells antics que potser ja no es poden ni llegir.

Un cartell allà no dura molt, quan l’espectacle que anuncien ja s’ha celebrat o el producte a vendre ja ha quedat desfasat  és substituït per un altra més nou i així successivament. Aquests cartells antics solen estar més bruts i parcialment romputs o desferrats, són la prova de que el temps no perdona.

És curiós pensar com en una superfície tant simple com una paret es pot veure físicament una cosa tant complexa i que ens afecta a tots com és el pas del temps.

Praga 2008

     

Barcelona 2009

Madrid 2009

Kavafis

“Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d’aventures, ple de coneixences.

Els Lestrígons i els Cíclops,

l’aïrat Poseidó, no te n’esfereeixis:

són coses que en el teu camí no trobaràs,

no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una

emoció escollida

et toca l’esperit i el cos alhora.

Els Lestígols i els Cíclops,

el feroç Poseidó, mai no serà que els topis

si no els portes amb tu dins l’ànima,

si no és la teva ànima que els dreça davant teu.”

Konstantinos Kavafis, Ítaca

La ciutat vermella

Al arribar a Marrakesh el primer color que el visitant capta és el vermell. La majoria de les cases i edificis estan pintades amb diferents tonalitats d’aquest color, la raó és molt simple, si estiguessin pintades de blanc, per exemple, al arribar l’estiu els seus habitants acabarien cegats per la forta llum del sol. Els marroquins varen elegir el vermell per evitar aquest problema, per això la majoria dels edificis particulars i governamentals són de tonalitats d’aquest color.

El color vermell és el color de la sang, per tant és el color de la vida. Marrakesh està lligada al color vermell per la seva vitalitat, és la ciutat més bulliciosa i activa de tot el Marroc, es respira vida per qualsevol dels seus racons. A Marrakesh sembla tothom està interactuant alhora, tothom parla amb tothom, tothom negocia, tothom riu, tothom treballa i descansa al mateix temps. La plaça Djemaa el Fna, elegida per la UNESCO com a patrimoni de la humanitat, és el centre de la Medina però et fa sentir com si estiguessis al centre del món per la seva activitat, la seva màgia i la seva personalitat única. Estant allà de nit és impossible no contagiar-se amb el seu encant i sentir-se viu en tot moment.

El color vermell és el color de la passió. Marrakesh és una ciutat completament passional, no només per la seva gent i la seva activitat, com he dit al paràgraf anterior, sinó també pels seus exuberants paisatges: des d’una terrassa del palau El Badi, actualment en ruïnes, es poden veure les muntanyes del Atlas nevades. Paisatges arquitectònics com per exemple el pati central de la Madrassa o el Jardí Majorelle amb els seus colors molt vius on el vermell hi té molta presencia.

Paradoxalment el vermell també s’utilitza per les senyals de tràfic, cosa que a Marrakesh, al menys a la ciutat antiga, serveix de ben poc.

A continuació us deixo un recull de fotografies on el vermell és el protagonista.

             

Dormir de franc com si fos pagant

“Son Sant Joan: un hotel de cuatro estrellas” així titula el Diario de Mallorca un reportatge sobre el confort del recinte aeroportuari mallorquí.

Sleeping in Airports ha puntuat diferents aeroports – amb una nota màxima de cinc – evaluant la seva comoditat, els seus serveis, el soroll, etc. L’aeroport de Mallorca ha estat valorat amb un 3′9 i el més apreciat ha estat el Singapore Changi International Airport. Per una altra banda, Paris Charles de Gaulle Airport és el més brut, sorollós i insegur per el que s’ha guanyat el premi al pitjor recinte aeroportuari.

Aquesta pàgina ens ofereix la possibilitat d’investigar el nivell dels diferents aeroports i potser això ens faci estalviar alguns doblers en allotjament. No sempre cal patir un retràs per a quedar-se la nit en una sala d’espera, a vegades és una bona opció per a un viatge econòmic i evitar un vespre d’hotel.

En qualsevol cas, és una iniciativa innovadora que potser no utilitzem amb l’objectiu de dormir en una butaca (o un solàrium, en el cas de Palma) però ens pot servir “por si las moscas” hi ha algun problema de força major que ens retén una mica més del prevists dins de l’aeroport.