Una ciutat marró anomenada ‘la ciutat dels 333 sants’ sorgeix de sobte en mig del desert, just al costat del colze del Níger. Les grans dunes moren a la vorera del riu que, al torn, s’esforça per sobreviure a la desertificació. “És el lloc on el dromedari es troba amb la canoa”.
Pascal Mater/Cosmos/Cover Revista Altaïr nº11
L’arquitectura característica de la regió, que utilitza el fang dels rius com a matèria bàsica per a aixecar els edificis, complica l’orientació entre els carrers (marrons) i obliga a reforçar periòdicament els edificis que es van erosionant. Tombuctú ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat (1988) per la UNESCO i això obliga als seus ciutadans a conservar els edificis i el poc que queda de la seva etapa daurada. No obstant això, es un afer incomprès perquè suposa de mantenir unes runes que els turistes no valora’n.
La biblioteca de Tombuctú apunta discreta entre els carrers de la ciutat. En el seu interior trobem grans tresors, manuscrits sobre medicina, astrologia, comerç, biologia, agricultura, matemàtiques… que romanen emmagatzemats a l’interior de, potser, la primera biblioteca africana.
Però no només trobem documents vitals per a exemplificar el virtuós passat d’Àfrica a la Biblioteca sinó que també a biblioteques privades o a l’Institut d’Alts Estudis “Ahmed Baba” de Tombuctú. La abundància de documents és tan impressionant que els propis investigadors especialitzats es queden sorpresos.
Els manuscrits que han pogut ésser rescatats de l’agressió dels insectes i de la pols de la sorra són un regal per a la vista. La majoria estan escrits en paper d’Orient, però també n’hi ha redactats en pells de xot i escorça vegetal, i inclús en omòplats de camell. Occident ha vacil·lat en exhumar el seu interior en pro de la seva conservació.
Els habitants i institucions públiques no participa’n en les tasques de conservació i això es deu a un problema de caire polític. És llògic que es prioritzin altres necesitats de tipus més bàsic però al seu torn en complica la feina de restauración i conservación. Els Estats occidentals diuan protegir la cultura a la vegada que exhuman il·lícitament documentació de països desestructurats (com va pasar a Etiópia). No obstant això, si realmente hi hagués una voluntat solidària en pro de la memòria dels pobles hauria’n de traslladar-se i restaurar la cultura allà on fos. Es necesari rehabilitar definitivamente la història d’Àfrica. Es necessari fer-ho a Àfrica.
