Aquest mateix dia ens vam acomiadar d’ell amb un dibuix al seu quadern. El viatge continua.

Pascal Mater/Cosmos/Cover Revista Altaïr nº11

L’arquitectura característica de la regió, que utilitza el fang dels rius com a matèria bàsica per a aixecar els edificis, complica l’orientació entre els carrers (marrons) i obliga a reforçar periòdicament els edificis que es van erosionant. Tombuctú ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat (1988) per la UNESCO i això obliga als seus ciutadans a conservar els edificis i el poc que queda de la seva etapa daurada. No obstant això, es un afer incomprès perquè suposa de mantenir unes runes que els turistes no valora’n.

La biblioteca de Tombuctú apunta discreta entre els carrers de la ciutat. En el seu interior trobem grans tresors, manuscrits sobre medicina, astrologia, comerç, biologia, agricultura, matemàtiques… que romanen emmagatzemats a l’interior de, potser, la primera biblioteca africana.

Però no només trobem documents vitals per a exemplificar el virtuós passat d’Àfrica a la Biblioteca sinó que també a biblioteques privades o a l’Institut d’Alts Estudis “Ahmed Baba” de Tombuctú. La abundància de documents és tan impressionant que els propis investigadors especialitzats es queden sorpresos.

Els manuscrits que han pogut ésser rescatats de l’agressió dels insectes i de la pols de la sorra són un regal per a la vista. La majoria estan escrits en paper d’Orient, però també n’hi ha redactats en pells de xot i escorça vegetal, i inclús en omòplats de camell. Occident ha vacil·lat en exhumar el seu interior en pro de la seva conservació.

Els habitants i institucions públiques no participa’n en les tasques de conservació i això es deu a un problema de caire polític. És llògic que es prioritzin altres necesitats de tipus més bàsic però al seu torn en complica la feina de restauración i conservación. Els Estats occidentals diuan protegir la cultura a la vegada que exhuman il·lícitament documentació de països desestructurats (com va pasar a Etiópia). No obstant això, si realmente hi hagués una voluntat solidària en pro de la memòria dels pobles hauria’n de traslladar-se i restaurar la cultura allà on fos. Es necesari rehabilitar definitivamente la història d’Àfrica. Es necessari fer-ho a Àfrica.

-         Estava mirant The Guardian i he vist aquesta noticia, mira.

-         Què diu?

-         En Ronnie Biggs surt de la presó.

-         Qui és en Ronnie Biggs?

-         És l’home que va planejar “el gran robatori del tren”, als anys 60 ell i els seus socis varen assetjar un tren i se’n varen emportar un dineral, crec que fins aquell moment havia estat el robatori més gran del Regne Unit.

-         I el varen agafar?

-         Si, però es va escapar, segons conten aquí es va fer la cirurgia plàstica per que no el reconeguessin. Va viatjar per França, Austràlia i al final va acabar establint-se amb la seva fortuna robada a Brasil.

-         Vaja vida…

-         Però llavors va cometre un error: va voler tornar al seu poblet d’Anglaterra per fer una pinta abans de morir. Així que va agafar un avió i tan prest com va arribar a territori anglès el varen empresonar un altre cop. Ara, després d’uns anys, l’alliberen per problemes de salut i per la seva avançada edat.

-         O sigui que s’ha salvat per vell.

-         Sí, lo més curiós saps què és?

-         Què?

-         Que aquí la gent el té com un heroi, com un home pobre que es va enfrontar amb el sistema, se la va jugar i va guanyar, no el consideren un delinqüent, més aviat el tenen com un tio espavilat amb sort.

-         Va fer el que tothom somia fer i va sortir ben parat. Un exemple a seguir.

-         Sí…

-         També és curiós que tornés només per una pinta.

-         Sí, després d’haver passat tant d’anys sense perill a Brasil va llençar-ho tot a la merda per tornar a beure una pinta, una pinta del pub del seu poble!

-         Les arrels estiren molt… En el seu cas el seu pub de tota la vida, segur que cap de totes les cerveses que va provar pel món no tenia el mateix gust que la del pub de davall casa seva.

-         Clar, per això va tornar, per recuperar el gust de la seva joventut, de casa seva, la seva identitat.

-         A més aquí els pubs són sagrats.

-         I tant.

Quan es va de calçotada (a menjar calçots, òbviament) per primera vegada, i, sense saber res més, et duus una sorpresa. Una calçotada no consisteix en menjar només cebes tendres sinó que també hi venen inclosos els aperitius, els entrants, la sopa, la carn (botifarres i demés embotits típics de la terra), el vi, el cava i l’aigua.

No és estrany si, al cap de dos hores de menjar, sofreixes de sobte una calor i una son insuportables; estàs fent la digestió, enhorabona. Per a fer front a la sobredosi alimentaria es recomanable sortir a passejar a estirar les cames.

Miami Platja, el Tarragonès, 2009

Oslo, 2009

- 1. ¿Bueno qué Lluís? Què em comptes Lluís?       …Miralo, se está partiendo tío!

- 2. Está haciendo una prueba… Es un Gran Hermano. Está haciendo una prueba sociológica: a ver como reaccionamos a sus miradas de colgao’ total.

- 3. …

- 1. Que pasa tío?

- 3. hahaha

- 1. Me empiezo a enparanoiar y parece que todo el mundo me mire.

- 3. …

- 2. …

- 1. Aquí me voy a traer un día al Pablito. El Pablito no conoce este sitio. El Ruben sí. A éste si…

- 2. ¡Hace de Bernat, hace de Bernat! Lo he pillao’! Hace de Bernat…

- 3. hahaha

- 1. Un día vine aquí y estaba con mi colega y la novia. Y va y viene un pavo de ventialgo de años con los padres de cincuenta y algo. Coge la mochila y hace con un bolsón ‘pum!’. Un bolsón de maría. Se lía el porro y se pone a fumar delante de los padres… Como un campeón!

Una pel·lícula molt recomanable.

http://www.youtube.com/watch?v=rO-jgVEnsAE

Madrid, 2009

Per amenitzar el viatge vaig agafar un llibre, El Violí d’Auschwitz, que m’havia de llegir per a una assignatura. És un llibre breu, d’unes 127 pàgines. Maria Àngels Anglada, l’autora de la novel·la, relata les condicions de vida infrahumanes a un centre de concentració, un tema força explotat però, amb un element interessant; el relat es distribueix al voltant d’un nexe sonor que fa evolucionar el text i t’hi situa.

Arribo a l’estació de destí i em dirigeixo cap a la Biblioteca.

- Perdona, la Biblioteca?

- Agafa el Carrer Major, a l’esquerra, i al final, devora l’ajuntament, la trobaràs.

- Gràcies!

M’entreguen el llibre i em disposo cap a la platja a llegir la novel·la d’Anglada. Allà, un dic amaga un petit port esportiu. Decideixo seure’m-hi mirant cap a l’església i la badia.

“Ritme aquàtic”  Sitges.  07/04/09  20:30h

A vegades per avançar cal retrocedir i això és el que ha de fer el protagonista de la historia: recordar el passat i acceptar la seva duresa per a anar en vant. El llibre comença amb un ambient trist i terrorífic emmarcat per un fil musical de l’autor polac Krzysztof Penderecki. És així com l’autora ens endintre dins l’horror. La justificació? Una interpretació dels alumnes de l’Escola Superior de Música a la que el protagonista de la novel·la ha d’assistir.

La narració ens porta poc a poc per la vida al centre de concentració. El treball d’un luthier, la creació d’un violí per a un Kapo, és la construcció del record, la construcció minuciosa i detallada de la música de la memòria i la acceptació del passat (com a Gran Torino) per a caminar en davant.

Anglada estableix l’evolució de l’horror a la realitat – acceptant els fantasmes del passat -, com he dit abans, amb un canvi musical força significatiu. Cap al final, la confrontació del protagonista amb la peça musical La Follia és el moment en que s’enfronta el passat amb el present. Així aconsegueix la estabilitat de la memòria establint un vincle simbòlic amb el seu amic, el luthier.

“No, no era veritat, oi, Daniel, que la música amanyagués les feres, però tot era cançó, al capdavall.” El Violí d’Auschwitz – Maria Àngels Anglada